Des de la fundació de Cartago (colònia fenícia del nord d'Àfrica) l'any 814 a.C. i Roma en el 750 a.C., es va iniciar una cursa per l'hegemonia a la Mediterrània que va portar a ambdós pobles a comerciar, colonitzar i establir zones d'influència per tot el
Mare Nostrum. Són èpoques de disputes i tractats delimitadors d'àrees d'incidència.
A diferència de l'activitat comercial i marítima cartaginesa, Roma anava conquerint gran part de la península itàlica, basant la seva economia principalment en l'agricultura.
Els interessos d'ambdues civilitzacions van topar a l'illa de Sicilia a la Primera Guerra Púnica (264-241 a.C.), que va suposar per als romans l'adquisició dels primers territoris fora de la península itàlica (Sardenya i Sicilia).
Desprès de la derrota, Cartago va sofrir nombrosos problemes interns que van desembocar en una nova orientació política entorn d'Amílcar Barca.
Amílcar va desembarcar a la península ibèrica l'any 237 a.C., ocupant tot el territori andalús abans de morir dos anys més tard. Li va succeir el seu gendre Asdrúbal que va fundar
Carthago Nova (Cartagena) i l'any 226 a.C. va portar a cap amb Roma l'acord conegut com a "Tractat de l'Ebre", que establia el riu com a frontera de les dues potències: Cartago al sud i Roma al nord. Asdrúbal mor assassinat a Cartagena per un cèltic l'any 221 a.C., i el succeeix Aníbal, fill d'Amílcar Barca.
La ciutat de Sagunt, d'influència romana, va provocar l'inici de les hostilitats com a conseqüència de l'intervenció d'Aníbal ocupant-la després d'un setge de vuit mesos.
Aquest fet va representar el començament de la Segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), dirigint-se Aníbal cap a Itàlia travessant els Pirineus, amb un exèrcit de cent mil homes, evitant la ruta costanera, on les colònies gregues d'Empúries i Roses eren aliades de Roma.
Publi Corneli Escipió (cònsol de Roma), davant de l'imminent arribada d'Aníbal va organitzar la defensa d'Itàlia mentre enviava al seu germà Gneo Corneli Escipió amb dues legions a desembarcar a Empúries (estiu del 218 a.C.).
