La història de Catalunya és una història mil·lenària els inicis de la qual es remunten fins a pobladors primitius del paleolític i que van conèixer l'arribada de diversos pobles (cèltics i íberos, entre altres), que van formar el substrat històric del país.
La presència grega, amb l'aportació de la vinya, l'olivera i la moneda, va obrir el país a la colonització romana que sentà les bases culturals del futur país.
Les invasions visigodes, a principis del segle V, i les àrabs a partir del VIII, no van tenir tanta importància. Malgrat d'això, la breu lluita entre francs i musulmans va propiciar una consciència diferenciada com a poble.
Després de nombroses batalles més enllà dels Pirineus, l'emperador franc Carlemany, per a defensar el seu imperi, va crear la marca Hispànica que organitzaria el territori en comtats independents. Va anar en aquesta època quan es van perfilar els caràcters diferencials del poble català (una llengua, un dret, un nom propi i una bandera).
L'unió dels diferents comtats configura una nova comunitat, a partir de la qual els comtats seran hereditaris, encara que depenents dels reis francs fins a l'any 988.
Una hàbil política d'enllaços matrimonials unirà els diferents comtats pirinencs al de Barcelona, l'antiga Barcino romana.
La frontera entre territoris catalans (Catalunya Nova) i musulmans (Catalunya Vella), es va mantenir pràcticament fins al segle XII, on el naixent feudalisme unit als drets romà i canònic, va propiciar l'aparició de noves institucions catalanes, així com de textos jurídics com els
Usatges que regirien aquesta estructura feudal.
A partir de les noces del comte de Barcelona Ramón Berenguer IV amb la princesa Peronella d'Aragó al 1137, es van unir els dos països sota la mateixa corona conservant cadascun d'ells la seva llengua, dret i institucions.
L'expansió política de la corona es dirigeix cap al nord dels Pirineus fracassant al 1213 amb la mort de Pere I el Catòlic, encara que el seu fill Jaime I el Conquistador arravassarà posteriorment als musulmans els regnes de Mallorca i València configurant l'etapa de major expansió peninsular i mediterrània de la corona d'Aragó, implicant un important desenvolupament que convertiria Catalunya en una gran potència marítima i comercial.
Es consoliden en aquest període institucions com el Consell de Cent, les Corts Generals i el Consulat del Mar.
La dinastia de la casa de Barcelona s'extingeix a l'any 1410 amb la mort sense descendència del rei Martí I. Mitjançant el Compromís de Casp s'introdueix llavors una dinastia castellana a Catalunya amb Fernando I de Antequera, de la família Trastámara.
Després de l'enllaç del rei Fernando II amb Isabel de Castella es van unir els dos regnes mantenint les institucions pròpies de cadascun, tornant la pau al país català, únicament inquiet per les guerres de les
remences.
El descobriment d'Amèrica no va afavorir a Catalunya, que va quedar apartada dels beneficis, tancada en si mateixa en un entorn de proliferació del bandolerisme i els atacs centralistes contra les seves llibertats i privilegis, que van desembocar en una guerra de separació amb Castella.
Al morir Carles II, extingint-se la dinastia dels Austries, Catalunya recolzada per Anglaterra, Àustria i els Països Baixos es decideix per la continuïtat austríaca de la corona, enfront de la dinastia borbònica que la pretenia, participant en la Guerra de Successió que va perdre després de la caiguda de Barcelona el 11 de Setembre de 1714. El monarca borbònic va aplicar llavors als catalans el dret de conquesta, suprimint la seva llengua i totes les institucions del país.
Al llarg del segle XVIII Catalunya redreça la seva economia convertint-se en una potència comercial, industrial i agrícola, imposant-se un diferent ritme de creixement en relació a la resta de territoris peninsulars.
Durant el segle XIX, malgrat les guerres contra el francès i les guerres carlines, Catalunya experimenta un llarg procés de renaixement en el qual va afermant la seva cultura, el seu dret, la seva llengua i la seva identitat.
El segle XX serà l'inici de la recuperació de les institucions catalanes a l'empar de les Repúbliques Espanyoles, aprovant-se en 1932 l'
Estatut d'Autonomia.
Després de la Guerra Civil, 1936-1939, van ser derogades totes les institucions catalanes, establint-se a Espanya quaranta anys de dictadura que van finalitzar en 1977 amb la tornada de la monarquia constitucional en la figura del rei Joan Carles I, l'aprovació d'un nou
Estatut d'Autonomia i la reinstauració de la Generalitat.
