Desprès de la conquesta o establiment dels francs, a l'anomenada
Catalunya Vella existien districtes administratius anomenats comtats. L'orígen d'aquestes demarcacions és incert encara que la documentació demostra que sota el domini sarraí ja havien comtes indígenes, anteriors a francs i a sarraïns, regentant districtes territorials anomenats
comitatus en època visigoda.
Els comtats catalans van dependre del regne d'Aquitània fins passat l'any 814 en el qual la direcció de l'imperi va ser assumida per Lluís el Piatós en morir Carlemany. Així van continuar fins a l'any 878 els comtats marítims (Barcelona, Girona, Empúries i Roselló), i la Ribagorça i el Pallars en el període 833-848 (llevat d'aquest període i fins el 872 estaven vinculats al comtat de Tolosa).
Un membre de la casa de Carcassona, Guifré el Pilós, fill del comte Sunifred d'Urgell i nét del comte Belló de Carcassona va obtenir del rei francès Carles el Calb al 870 els comtats d'Urgell, Cerdanya i Conflent, i del seu successor Lluís el Quec els comtats de Barcelona i Girona (878), tots premiant la seva fidelitat a ambdós monarques francs.
En una tasca, més política que militar, va aconseguir l'annexió dels comtats de la Marca Hispànica acompanyada d'un procés de repoblament a la Catalunya central, i la reorganització del territori.
Per una altra part va iniciar la transmissió hereditària del títol del comte de Barcelona, sense que el rei francès manifestés la seva oposició, consolidant així el domini de la anomenada
Casa de Barcelona.
A la mort del comte Ramón II (920) del Pallars - Ribagorça, es van separar ambdós comtats entre els seus dos fills.
L'afirmació de les cases comtals se'n va anar fent major amb les successions dels hereus de Guifré el Pilós, mentre els francs anaven entrant en decadència a partir de la formació de l'imperi germànic. Al 947, Borrell II, comte de Barcelona, va donar un canvi complet a l'orientació política de Barcelona amb l'allunyament progressiu de França i tractats de pau i fixació de fronteres amb el califa cordovès. Així va anar desapareixent el domini franc a Catalunya.
Malgrat dels tractats, al 985 l'exèrcit musulmà va saquejar la ciutat de Barcelona. El comte Borrell demana llavors ajuda al rei franc Lotari que no complirà el pacte de mútua ajuda, i provocarà la ruptura de Borrell amb el domini franc (988) i establirà les bases de l'independència política dels comtats catalans.
Com a conseqüència del concepte patrimonial de sobirania imperant, es van produir algunes divisions dels territoris comtals (Empúries i Roselló 911, Pallars Jussà i Pallars Sobirà 1011).
Amb el regnat de Ramón Berenguer I (1035) es va accentuar encara més la preeminència del comtat de Barcelona obtenint jurament de vassallatge dels comtes d'Urgell i d'Empúries. D'altra banda el comtat de Ribagorça, que durant un temps va oscil·lar entre la vinculació a la Casa de Barcelona i al Regne d'Aragó, va acabar per unir-se a aquest últim.
Ramón Berenguer I va promulgar al 1068 el
Codi dels Usatges, primer codi jurídic conegut, que donava validesa legal a usos judicials ja en vigor i els complementava amb nous preceptes. El codi representa una idea pactista de les relacions de poder, en el qual l'actuació del comte queda limitada pels costums i drets del país.
Ramón Berenguer III va emprendre al 1114 una important expedició a Mallorca que va conquerir, encara que els sarraïns la van ocupar de nou un any més tard. D'aquest any daten els primers documents escrits on apareixen les formes "Catalania" i "catalanenses".
Coincidint amb l'extinció d'algunes dinasties comtals, els comtes de Barcelona van incorporar el de Besalú (1111), el de la Cerdanya (1117), el del Roselló (1172) i el Pallars Jussà (1192).
