Santa Maria de Lavaix és, per definició, el monestir de l'Alta Ribagorça, amb una vida dilatada i floreixent que es remunta fins a principis del segle X. El cenobi ribagorçà devia fer d’aglutinant de la vida econòmica i social de tota la zona en benefici de les instàncies superiors.
Les ruïnes del monestir de Lavaix, engolides per l'embassament d'Escales, es troben a la part meridional del Pont de Suert, a la confluència del torrent de Gironella (o rierol de Viu) amb la Noguera Ribagorçana, els braços dels quals abans drenaven terrasses de cultius, movien els queixals dels molins i cobrien altres necessitats vitals.
La consolidació del monestir de Lavaix seria obra de l'abat Quint, un il·lustrat de l'acompanyament condal, de noble família, que va aportar un notable patrimoni que va reforçar els dominis nuclears (Suert, Sueix, Isdes) i va obrir noves vies d'expansió cap a la vall ribagorçana i la terra pallaresa.
L'organització interna seguiria el model agustinià de vida regular, amb un prior claustral i diversos oficis que garantien la bona marxa dels serveis (sagristà, almoiner, bodeguer, escribà).
Ruïnes del Monestir de Lavaix
A mitjans segle XII, la comunitat de Lavaix ja havia arribat a un nombre comparable al de les millors èpoques d'esplendor i va ser llavors quan els barons d’Erill van impulsar decididament la construcció de la nova i definitiva basílica de Santa Maria de Lavaix i del claustre annex. Al peu es va aixecar un notable edifici abovejat, de pedra nova, que incorporava una nova tipologia de temple amb una planta de creu llatina en forma de T, d'una sola nau allargada, i capçalera triabsidial inspirada en les esglésies de gran forma de creu; massís i sobri com correspon a l'estil gòtic a mitjà termini. A la part meridional, amb comunicació oberta, s'adossava un claustre que incloïa uns setze capitells i un mausoleu dedicat als fundadors. Com s'acostumava, segons una distribució fixa, al voltant d'aquest pati portificat s'organitzaven la resta de dependències que exigiria la vida en comunitat (dormitori, refetor, sala capitular, cuina, arxiu i biblioteca).
Des del segle XIII, Lavaix pasà a ser una abadia cistercenca. Concretament, l'any 1223 el Papa Honori III va ordenar al bisbe de Lleida la conversió de Lavaix en una abadia de l'ordre del Císter depenent del monestir occità de Bonafont. Els monjos cistercenses es dedicaven bàsicament a les tasques que els eren pròpies, en recolliment i aïllament del segle, i Lavaix va gaudir amb les lògiques alternances conjunturals d'un llarg període d'estabilitat i de relativa prosperitat que ho va fer centre d'un extens domini. El monestir va ser regit pels abats perpetus fins a 1624, moment que va ingressar a la congregació cistercenca, passant els abats a ser trienals. Amb els anys, el recinte monàstic seria ampliat i completat, amb un palau abacial i infermeria, i a l'entrada una plaça amb hosteria i edificis pecuaris; l'església seria coronada per un impressionant campanar de paret de tres pisos, i l'interior del temple havia de rebre una important i costosa decoració segons el gust barroc. Als voltants destacava la fèrtil horta i un aqüeducte d'once arcs i mig.
El monestir de Lavaix va ser durant gairebé deu segles (del s. IX al XIX) un dels centres de poder de la Ribargorça, aconseguint reunir tot tipus de dominis temporals, alodials, sectorials i jurisdiccionals. La vila del Pont de Suert va estar sota la seva influència al llarg d'aquests segles. Fruit d'això, es van establir una sèrie de llaços de dependència i domini amb els habitants del Pont de Suert. Els habitants tenien certes obligacions amb l'abat del monestir, reflectides en documents d'establiments de terres pertanyents a Lavaix, documents d'acord per l'ús de boscos, acords pel manteniment per part dels residents de l'església parroquial i el Palaci Abacial, ...
El monestir de Lavaix va sofrir, especialment, les guerres modernes i les incursions franceses. Amb tot, es va mantenir amb vitalitat encara fins a finals del segle XVIII. Desprès de la exclaustració (1835) va quedar abandonat definitivament, les revolucions i les guerres carlines ho van acabar d'aniquilar i la casa seria saquejada una mica per tots.
