L'Estany de Llauset es troba a 2.135 metres d'altitud i ens ofereix una impressionant imatge dels Pics de Vallhivierna amb el llac als seus peus. És un preciós lloc per contemplar i gaudir, així com un punt de partida excel·lent per a excursions a peu una mica més expertes que ens apropin a l'Estany de Botornàs, els llacs d'Angliós, a l'Estany Negre (tots pel G-11) i als pics de Vallhivierna i Llauset.
La flora de la zona és de bosc mediterrani amb alzines sureres, bardisses i edelweis, i la fauna ens permet veure l'àguila reial, isards, conills, etc.
Vall de Llauset per on discorreix el sender
La zona de l'embassament de Llauset ofereix una mostra de les alteracions produïdes pels aprofitaments hidroelèctrics poc respectuosos amb l'entorn (el llac glacial va ser recrescut amb la presa). Afortunadament s'ha firmat recentment un acord entre el govern autonòmic, l'empresa Endesa, alcaldes i la conselleria de medi ambient, pel qual s'efectuarà tot seguit un procés de neteja i condicionament d'alguns llacs glacials del Pirineu, inclòs Llauset.
La carretera N-230 ens porta per tota la vall del riu Noguera Ribagorçana fins a les poblacions de Senet i Aneto, a l'altura del quilòmetre 142.
Una vegada en la població d'Aneto, en la qual podem trobar la seva església parroquial i la seva ermita de San Climent (romànica del segle XII), partirem cap a Llauset, bé pel sender senyalitzat G-11, o bé amb cotxe per una estreta carretera, no molt bé conservada d'uns 13 kms.
En cas d'accedir amb cotxe passarem per un estret túnel d'un quilòmetre que es va fer quan l'empresa elèctrica va construir les infraestructures d'aprofitament de la presa de Llauset. És important circular amb precaució per aquest túnel que ens condueix fins a la mateixa presa i on trobarem aparcament per a uns quants vehicles.
Estany de Llauset
Formació dels llacs glacials
Els llacs glacials pirinencs són el més preat record de les glaciacions quaternàries, testimonis dels gels que un dia van cobrir gran part d'Europa. Fa uns 50.000 anys les temperatures van arribar a ser 6 o 7 graus inferiors a les actuals, donant lloc a una època d'hiverns cruíssims i estius curts, en la que les glaceres pirinenques van assolir la seva màxima extensió.
Fa 40.000 anys a l'esquema de la glacera trobàvem el circ, a les parets de la muntanya; la glacera pròpiament dita, que formava les denominades cubetes de sobreexcavació glacial; els “seracs”, zona on els gels estaven més esquerdats i clivellats; la llengua i, a la morrena, el llac proglacial. Els episodis càlids posteriors a aquesta última glaciació van fer retrocedir les masses gelades i els llacs glacials van anar també ascendint de cota fins a situar-se a les cubetes de sobreexcavació glacial que s'havien quedat en descobert i van anar convertint-se en àrees receptores d'aigua procedent de les glaceres.
